La Confederación General del Trabajo lamenta la pérdida del Catedrático Emérito de la Universitat de València Gonzalo Anaya.
Anaya ha demostrado siempre su simpatía hacia la CGT y el movimiento libertario, al que se refería continuamente mediante guiños en sus distintos discursos.
La figura de Gonzalo Anaya ha sido también importante para CGT por su apasionada defensa de la escuela pública moderna y fomentar la democracia directa en ella. Así mismo, Anaya ensalzó siempre la labor y modelo de Ferrer i Guardia, cuyos valores se encuentran íntimamente ligados a los principios de CGT en cuanto a educación.
De este modo, CGT desea mandar su más sentido duelo a los familiares y entorno de Gonzalo Anaya y recuerda el valor primero del gran ser humano que fue este gran maestro: “crecer en el conocimiento”.
Nota de CA REVOLTA
El Paranimf acull demà el comiat de Gonzalo Anaya
El Paranimf de la Universitat de València acollirà demà divendres, dia 13 de
juny, l'acte solemne de comiat del catedràtic emèrit Gonzalo Anaya, qui es va
morir ahir dimecres. A les 10 hores arribaran les despulles al Centre Cultural
La Nau (carrer de La Nau, 2), i allí romandrà fins a les 11. A aquesta hora es
realitzarà el tradicional ritual en què el fèretre donarà tres voltes al
Claustre a muscles dels professors. Posteriorment, a les 15 hores, tindrà lloc
al Cementeri General de València el comiat definitiu.
Gonzalo Anaya, mestre de mestres, va rebre la Medalla de la Universitat de
València en 2004. El rector de la Universitat de València, Francisco Tomás, ha
qualificat Gonzalo Anaya com a "un resistent contra els obscurantismes"
Gonzalo Anaya Santos (Burgos, 1914), mestre des dels anys de la Segona
República, doctor en Filosofia, catedràtic de Filosofia a instituts i escoles de
Magisteri des de 1953, va exercir una llarga tasca professional, primer a
Santiago de Compostel·la i des de 1973 a l'Escola de Magisteri de València. Va
ser membre del Departament de Sociologia de la Universitat de València i
professor emèrit de 1985 a 2002, i va pertanyer al Consell Escolar Valencià des
de la seua creació. L'any 2000 rebé la Medalla de Plata al Mèrit en el Treball.
A Gonzalo Anaya sempre li va agradar autodefinir-se com "un mestre de la
República".
Diverses institucions porten el seu nom, ha rebut nombrosos reconeixements i
distincions i el 2004 li fou atorgada la Medalla de la Universitat de València,
amb motiu de la qual s'edità l'any passat un llibre sobre ell 'Gonzalo Anaya: la
passió educativa' publicat per Publicacions de la Universitat de València, amb
què es va celebrar el 93 aniversari del mestre de mestres.
El rector va afirmar en 2004: "Si alguna cosa destaca en la trajectòria de
Gonzalo Anaya, al llarg de la seua dilatada vida, és la voluntat de resistent.
Voluntat de resistent contra els obscurantismes, contra el domini, contra totes
les forces que malmeten el caràcter del ser humà, contra les estacions fantasma
i les sales d'espera de la desesperança". Francisco Tomás va afegir que Anaya ha
seguit les idees de "saber, ciutadania i emancipació" que van guiar el pensament
de Lluís Vives, Emmanuel Kant o Michel Foucault.
El catedràtic de Sociologia de la Universitat de València Ernest Garcia va estar
l'encarregat d'explicar, llavors, durant l'acte de concessió de la Medalla de la
Universitat, la trajectòria i els mèrits de Gonzalo Anaya. García va assenyalar:
"Les idees i propostes d'Anaya s'inscriuen en una llarga tradició d'educadors
progressistes: la nissaga dels qui han maldat per posar en peu un escola popular
no subalterna. Una escola al servei del poble, no de la reproducció del capital,
ni de l'estat, ni dels mandarins de l'alta cultura. O, més en general, una
escola pública digna del seu nom, això és, educativa, universal i bàsica". La
presentació del llibre 'Gonzalo Anaya: la passió educativa' es va convertir en
un entranyable homenatge a aquesta figura del món de l'educació, que es mostrà
sorprès d'aquesta resposta dels seus alumnes. "Esto es un exceso, cinco personas
en la mesa hablando de mi. Yo no soy tanto" foren les seues primeres paraules en
una intervenció on no deixà de donar claus dels seus plantejaments pedagògics.
"El que cal fer és ajudar a créixer en llibertat, ajudar els pequeñajos a ser el
que vulguen ser i, sobretot, estimar-los i ser feliç fent-ho", va dir. Tot i que
Gonzalo sempre s'ha definit com a socràtic, ja que es decanta per la lliçó
magistral o la conferència i la conversa, al llarg de la seua vida professional
ha desenvolupat una important i variada producció escrita, part de la qual,
sobretot la més recent, recull aquest llibre.
Gonzalo Anaya va participar en les activitats de la Federació de Treballadors de
l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de Treballadors (UGT). Per la seua
vinculació sindical, després de la guerra civil va rebre una sanció de la
Comissió Depuradora franquista i va ser confinat. Va aprofitar el període de
confinament per a estudiar els dos cursos comuns de la llicenciatura de
Filosofia i Lletres a la Universitat de Saragossa (1939-1940) i els dos de
l'especialitat de Filosofia a la Universitat de Madrid (1940-1942). En setembre
del 1942 va obtindre la llicenciatura, la qual li va permetre abandonar el seu
confinament i traslladar-se a Almadén (Ciudad Real). Entre 1948 i 1950 va
exercir de professor a València (ciutat que havia conegut el 1932), i va exercir
a l'Institut Lluís Vives com a professor interí de Grec. El 1953 va guanyar la
càtedra de Filosofia de l'Escola de Magisteri de Santiago de Compostel·la i un
any després fou nomenat catedràtic de Filosofia de l'Institut Femení Rosalía de
Castro de la capital gallega. El 1961 és diplomat en Psicologia i Psicotècnia
per la Universitat de Madrid i el 22 de maig del 1967 és doctorat en Filosofia
per la Universitat de Madrid, amb una tesi sobre 'L'essència del cinema Teoria
de les estructures'. Durant la segona estada a Galícia publica diverses obres,
com ara: 'La depresión cultural gallega' (Vigo, 1970); 'El COU, análisis de una
experiencia' (Santiago de Compostel·la, 1973); 'Luis Bello. Viaje por la escuela
de Galicia' (la Corunya, 1973).
El 1973 obté la càtedra de Filosofia de l'Escola de Magisteri de València i
després de la reforma promulgada per la LRU s'integra al Departament de
Sociologia i Antropologia Social. El 1985 és nomenat catedràtic emèrit de la
Universitat de València. Entre les obres publicades en la seua etapa valenciana
es pot fer esment de: 'Una ruptura en la enseñanza '(F. Torres ed., València,
1976) i 'Qué otra escuela' (Akal, Madrid, 1979). Ha representat el Ministeri
d'Educació i Ciència en reunions internacionals de l'OCDE-CERI i ha col·laborat
en les investigacions de l'INCIE. Des de la seua constitució forma part del
Consell Escolar Valencià, com a membre de reconegut prestigi representant de la
Universitat de València. També ha rebut nombroses distincions. Un centre de
secundària del poble de Xirivella du el seu nom des del 1993, així com l'Escola
d'Estiu del Moviment de Renovació Pedagògica
|
