|
|
|
Magnicidi industrial al Parc Central |
Josep María Sancho. Resulta evident. No totes les classes de patrimoni arquitectònic desperten la mateixa emoció i estima sociocultural, handicap que afebleix l´empenta necessària per tal de garantir-ne la conservació i procurar-ne la rehabilitació. Tampoc gaudeixen totes de la mateixa força icònica, material o artística que els castells, les esglésies o els palaus. Algunes, fins i tot pateixen l´estigmatització de l´ús que han acollit. Així ocorre amb bona part del patrimoni arquitectònic industrial. La cita que precedeix aquestes lletres seria una resposta, de caire més testimonial que pràctic, a certa mala consciència al respecte.
Al Cap i Casal no partim de zero en l´atenció d´un patrimoni que està amortitzant-se a la carrera. Comencem a tenir nombrosos exemples, uns més encertats i d´altres més qüestionables, de valorització i reús d´edificis que el Pla General de 1988 va saber catalogar en un moment històric de major compromís cultural. Ara estem en plena època de realitzacions on les prestigiades -Abastos, els Escorxadors o el Dipòsit de les aigües- conviuen amb la manca de rigor i els excessos edificatoris d´aquelles que es presenten, sense cap inhibició -la presó Model o Tabacalera- com un simple peatge d´operacions immobiliàries a l´ús. En fi, un panorama ambivalent.
D´altra banda, encara romanen escandaloses llacunes de catalogació i protecció. Algunes tenen premsa, el cas de l´increïble culebró de la Ceramo, camí d´enfonsar-se, el de les naus de la Cross, primer devastades i ara martiritzades en nom del catolicisme o el de les naus del popular Greespace, d´incert futur. Però hi ha d´altres que sols tenen ressò en la secció de successos i acaben per engrossir la nòmina de sucumbits davant la indiferència general, com Cámaras Beccari o la central lletera El Prado. En aquest apartat és on hem d´incloure el magnicidi que, sota la capa equívoca del Parc Central, està a punt de consumar-se: l´arrabassament íntegre del pol industrial més important que ha tingut aquesta ciutat, del territori valencià i ben reeixit a escala espanyola, com ha estat el de l´antic Camí Reial, a tocar de la Creu Coberta i a la vora oest de les vies del ferrocarril.
En efecte, l´operació Parc Central, filla tardana del 88 que ha de revolucionar l´articulació i dotació del centre de la ciutat, ve a concretar-se vint anys després amb massa punts foscos. Entre ells la desaparició, llevat d´un fumeral, de tota l´herència industrial situada al voltant dels terrenys ferroviaris. Ens preguntem si s´ha de sacrificar en benefici de l´operació o si, simplement, no atresora cap vàlua.
La primera pregunta ha estat contestada per l´Ajuntament quan ha eximit (!) als poderosos, entre ells la caixa valenciana per excel·lència, de cap contribució al respecte. La segona té una silenciosa resposta, via web oficial [www.cult.gva.es/dgpa] per part de la Generalitat. Cervezas El Turia, la Farinera Berenguer, Hierros Mateu, els Tallers Devís-Noguera, Macosa, la Caserna d´Artilleria... reben una merescuda ressenya literal i fotogràfica en la inventariació, industrial i militar, del patrimoni immoble etnològic, mentre l´obligatòria revisió del catàleg urbanístic, sempre pendent, no vol ni parlar-ne.
Les dades i imatges penjades a internet són prou més que indicis d´una rellevància digna de protecció. Per exemple, la Caserna d´Artilleria fou un recinte industrial, esdevingut fàbrica d´armament de l´exèrcit republicà i reconvertit en quarter pel franquisme, una petita ciutat de 7 ha, amb carrers arbrats i pavellons, dependències i naus, unes utilitàries i d´altres excepcionals, habilitables per a multitud d´usos. Hierros Mateu inclou un cobert gegantí de 160 x 24 m. i un repertori de ponts-grua de diferents èpoques. Les 6 ha de Maxoa permeten una tesi doctoral com es desprén de la sòlida publicació «Devís, Macosa, Alstom. Historia gráfica de una industria valenciana (1891-2001)», editada en 2002 per CC OO-PV i del seguit de naus de gran qualitat, distinta època, dimensions i tècniques constructives que s´han sumat des de 1922, moment en què l´empresa compra eixos terrenys i es dedica a fabricar material ferroviari, amb una producció -màquines de tren, primer de vapor i després elèctriques- orgull de la indústria valenciana, com l´exposició Dos Segles d´Industrialització a la Comunitat Valenciana, que es pot visitar fins al dia 2 de desembre al Muvim, deixa ben palés.
Precisament els Tallers Devís-Noguera són protagonistes de nombroses imatges i pannells d´aquesta exposició. El dedicat als Transports, afirma literalment: «La indústria del ferrocarril compta, a més, amb una singular història fabril, la del complex industrial fundat per Miguel Devís i José Noguera en 1891, que va donar lloc a un dels tallers espanyols més importants en la construcció de material ferroviari, un lideratge que es va consolidar amb la seua transformació en Macosa a partir de 1947 i amb l´impuls actual Vossloh, des de la factoria valenciana de la qual s´exporta, inclús als Estats Units, unitats de ferrocarrils metropolitans i tramvies urbans». Volen dir-nos que de tot açò no deixaran ni les cendres? Quan fa pocs dies el degà dels Enginyers Industrials escrivia («Compartir el Conocimiento», Levante-EMV, 7-10-07) «a pesar de que son escasas las piezas y máquinas conservadas, todavía es posible reconstruir sus trazos fundamentales y, sobre todo, aún llegamos a tiempo para recuperar y conservar la memoria y la riqueza de nuestra historia industrial», es quedava curt en les seues pretensions. Aquesta riquesa concerneix també l´arquitectura, en bona mida d´enginyeria, que encara tenim en peu i en disposició de ser valoritzada i reutilitzada, convertida en memòria viva d´aquest passat, l´orgull del qual ara es reivindica.
Contràriament, el planejament municipal menysprea eixa vàlua, ignora les equilibrades experiències assajades en altres factories, per exemple, les d´AEG a Berlín, i sols pensa en la plantació anacrònica de blocs seriats que trencaran, a més a més, la definició d´un carrer, com és el de sant Vicent Màrtir, que té dret a preservar la seua escala i caracterització. Per si això no és prou, l´empresa pública Valencia Parque Central Alta Velocidad 2003, SA, participada pel Govern d´Espanya, la Generalitat i l´Ajuntament, s´ofereix de botxí, entre aplaudiments d´un veïnat fart de la marginalitat i la inseguretat provocades per la inhibició dels propietaris privats. Ella s´encarregarà d´enderrocar unes arquitectures ajusticiades al marge de la Llei.
El món a l´inrevés. R. I. P. i, amén?
*Arquitecte
[www.terracritica.org] |
|
|
Colabora en la creación de contenidos en barriodelcarmen.net |
 El Caragol, Lola Cubells , Higinio Polo, Terrible hechicero anarquista, Carlos Martínez, Fernando Buen Abad , Carlos Liendro, Pasqual Requena, Cristina Escrivá, Gustavo Roig , Ca Revolta, Fernando Mafé, Antonio P. Collado, Revista Al Margen, Palestina LLiure, Terra Crítica, Benjamín Lajo, >>
Col-lectius
Recursos Copyleft: 
|
Terra Crítica 
