BARRIODELCARMEN.NET | Altres factors coelectorals - Encara no s’han apagat els ecos dels succ...

Enlaces:
Ca Revolta |

Altres factors coelectorals

Encara no s’han apagat els ecos dels successos del 27M (tant de bo tarden a apagar-se, si això significa que continuem replantejant-nos tantes coses, lluny de l’autocompassió i del desànim) i segueixen desgranant-se opinions, retrets, especulacions… Entre tota la garbera d’aspectes destacats en torn a les passades eleccions municipals i autonòmiques, pot resultar interessant detenir-nos un moment per fer unes breus reflexions, generals, sobre un parell d’ells. Dos subjectes d’anàlisi, d’índole genèrica, que han tingut –en major o menor grau– la seua repercussió en els resultats electorals: d’una banda, els col·lectius ciutadans (allò que alguns anomenen de manera simplificada com els Salvem) i d’una altra, els mitjans de comunicació (que en terminologia més ajustada caldria anomenar com mitjans informatius) incloent-hi unes poques paraules sobre la internet.

Els col·lectius

Pel que respecta als col·lectius, plataformes, coordinadores i altres formes d’organització ciutadana, des de diverses fonts s’ha assenyalat que no tenen la força que tenen els partits, que estan limitats (“arriben fins on arriben”), que no ajuden a guanyar eleccions, que la seua influència pot haver estat negativa... S’ha repetit ja moltes vegades, però no està mal tornar a recordar-ho: les desenes i desenes de mobilitzacions (potser caldria reservar el terme ‘moviments’ per a altres agitacions de major abast que han concitat milers i fins i tot milions de voluntats, com el No a la guerra) sorgides al llarg i ample del País durant els últims anys, tenen com a objectiu la lluita concreta contra problemes concrets, produïts per actuacions o omissions concretes de les esferes del poder valencià, dels seus governs, tant siguen municipals com l’autonòmic.

Aquestes mogudes cíviques no tenen un origen directament polític, sinó que naixen com a resposta de defensa front a les agressions sentides contra el territori o contra la població. A la seua causa deuria poder adherir-se qualsevol persona que s’identifique amb els seus objectius, per això hi ha gent de ideologia diversa en contra de la prolongació de Blasco Ibáñez, de la subestació de Patraix, del Palau de Congressos al Benacantil o de l’abocador de Fanzara. Són, doncs, grups que admeten persones sense importar la seua adscripció ideològica, i la seua motivació no és, en principi, política. Però és cert que estan nodrits en gran part per persones amb idees progressistes, i que molts dels col·lectius han tingut com un dels eixos de la seua tasca treure el PP d’aquelles institucions des d’on aquest partit ha pres les decisions objecte de repulsa. D’ací, potser, s’ha pogut extraure la conclusió que tota aquesta gentada faria inclinar la balança electoral cap a les opcions esquerranes i que això ajudaria a canviar el panorama polític valencià.

Els col·lectius que comentem no han nascut per a guanyar eleccions, –per a això ja estan els partits–, ni per a ser aparell de transmissió o braç armat d’aquests, ni per a aconseguir col·locar-se a les institucions. Representen sobretot el malestar ciutadà davant decisions institucionals i rumbs de l’Administració que hom considera equivocats, agressius, injustos, insostenibles... En una societat altament desideologitzada, despolititzada i, en conseqüència, desmobilitzada, aquests grups encarnen el compromís modest però conscienciat de milers de persones, i ofereixen un contrapunt a la massiva tendència sociològica d’adhesions indestructibles al triomfalisme, a les promeses de riquesa i a l’incert sentiment d’autosatisfacció per viure en la millor societat del món.

Per contra, és cert que aquestes mogudes funcionen de manera aïllada. Si fóra possible que feren un salt qualitatiu a majors graus de cohesió recíproca, de coordinació i de propostes conjuntes, se situarien en un escenari que podria tenir molta més transcendència pública, tant en coneixement social com en el nivell d’aprofundiment dels seus missatges en la població. Hi ha alguns intents en aquest sentit però l’avanç és difícil i, en tot cas, els objectius se situen a mitjà-llarg termini.

Per concloure, un apunt més que flota en l’ambient: molta gent es pregunta si ‘els Salvem’ no estan evidenciant, des de fa anys, el fracàs de les polítiques d’acció dels partits d’esquerra que, per definició, haurien d’abanderar la defensa contra tantes agressions com hi ha en marxa o, si més no, alenar amb decisió i fermesa els grups que lluiten sense esperar recompensa. En moltes ocasions donen la sensació que han renunciat a adoptar aquest paper, que han renunciat a escoltar la societat, que han renunciat a la mobilització, que han renunciat a impregnar les capes populars amb l’esperit de progrés que és necessari per fer avançar la societat, amb aquell esforç il·lusionat que, un dia llunyà, va caracteritzar les organitzacions de l’esquerra política.

Els mitjans

Pel que respecta als mitjans informatius de gran abast, no cal insistir en la gran importància que tenen els canals de mediació a través dels quals els grups socials poden emetre i fer arribar a la població els seus missatges. Són la via de contacte, de forma massiva, amb la resta de la societat, i quan es comporten respectant el pluralisme, la transparència i l’objectivitat, la ciutadania pot estar convenientment informada d’allò que ocorre al seu voltant.

Hi ha unanimitat en l’esquerra a l’hora de concentrar totes les malediccions en Canal 9, paradigma majúscul del desvergonyiment sostingut amb fons públics i entregada a la manipulació general, a l’ocultació dels contraris i a l’adulació més rastrera al poder. Una experiència que ja vam patir, encara que en grau menys injuriós, amb la TVE de l’època aznarista. Una ullada a altres mitjans i trobem els diaris que aposten clarament per la línia conservadora, com Las Provincias, El Mundo, La Razón, ABC… I alguna ràdio bel·ligerant, com l’extrema Cope. Però, què passa amb la resta de cadenes de ràdio i televisió, o amb la resta de premsa escrita? Què passa amb l’univers comunicatiu més enllà dels noticiaris? Podríem dir que defensen, animen, propaguen, estimulen idees o visions pluralistes, respectuoses, democràtiques, educadores...?

Caldria distingir, certament, entre mitjans de caire més informatiu (premsa) i mitjans que tenen com a objectiu principal l’entreteniment (la televisió, sobretot). En aquests, si fem un repàs a les programacions generals (les sèries televisives, els programes de varietats, la publicitat), trobem que hi impera l’apel·lació a les vísceres, el cutrerio pornosentimental, l’exhibició impúdica dels valors més rancis i retrògrads, alhora que hi manquen programes de formació ciutadana, d’educació democràtica, de promoció dels valors solidaris que poden fer del nostre un sistema social avançat. No està clar que ajuden a la construcció d’una societat progressista.

Abans d’acabar, unes paraules al voltant de les publicacions de distribució gratuïta, en circulació des de fa uns 6 anys i sostingudes per grups d’interessos econòmics, en ocasions lligats a mitjans de comunicació i en qualsevol cas finançades en la seua totalitat per la publicitat inserida. Gràcies a la seua distribució en llocs estratègics d’alta circulació de persones, arriben a un gran nombre de lectors (que les consumeixen en les esperes i viatges en Metro, per exemple). En general, presenten un estil informatiu pobre, en el que és fàcil detectar la manca de professionalitat, caracteritzat per l’atapeïment il·lustratiu, amb multitud d’imatges i de titulars, amb escassa atenció a l’anàlisi i comprensió de fons dels problemes, sense contextualització i de vegades ni objectivitat, amb greu risc de propensió al sensacionalisme i al tractament groguenc. Són les píndoles informatives (a l’estil d’aquell Selecciones del Reader’s Digest que proposava resums de lectures per “facilitar-ne” la digestió) de les quals interessa que només s’hi extraguen els missatges que reforcen determinat discurs: per regla general, conservador. Deficiències que també trobem a les publicacions de pagament, encara que en menor mida. Si comprem premsa de pagament, estem elegint la manera d’informar que ens interessa llegir; si agafem premsa gratuïta estem llegint allò que interessa a l’empresa editora. A més d’estar obrint camí a la banalització de la lectura de premsa, amb la baixada del nivell educatiu que suposa.

La internet

Finalment, no em puc estar de comentar breument un fenomen que està donant-se a la internet, eina comunicativa d’interès creixent però de complexa assimilació. Si fem un petit viatge a l’atzar per diversos blogs i fòrums ideològics, crida l’atenció comprovar que aquells situats a l’esquerra de l’espectre, en general solen acollir, amb major o menor fortuna, opinions benintencionades, interessades en l’anàlisi i el debat dels temes i expressades amb un cert respecte cap al contrari. En canvi, els fòrums dretans (no diguem dels directament ultradretans), amb freqüència apareixen infestats d’insults, al·lusions ad hominem, desqualificacions barroeres i altres perles verbals contra l’antagonista.

Més enllà del maniqueisme que es podria desprendre de l’anterior paràgraf, no serà que l’educació és la vertadera revolució pendent i a ella hauríem de dedicar els nostres millors esforços?

Pasqual Requena

València, 15 de juliol de 2007

Colabora en la creación de contenidos en barriodelcarmen.net

Recursos Copyleft: