LLISTATS DE PERSONES ENTERRADES A LES FOSSES COMUNES DEL CEMENTIRI DE VALÈNCIA
Més de 2.000 persones assisteixen a l'acte realitzat en les fosses comunes del Cementeri general de València. Fòrum per la Memòria

Més de 2.000 persones assisteixen a l’acte realitzat en les fosses comunes del Cementiri general de València

El passat diumenge 17 d’abril tingué lloc l’acte l’homenatge i desgreuge de les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes del Cementeri General de València. Un gran nombre de persones ha acompanyat la comitiva, responent a la convocatòria de les següents organitzacions: Fòrum per la Memòria del País Valencià, Centre Social Terra, Maulets, Alerta Solidaria, CNT-AIT València, Coordinadora Obrera Sindical l’Horta (COS), Societat Coral El Micalet, CGT, Comissió de la Dignitat, PSAN, Esquerra Republicana del País Valencià, Esquerra Anticapitalista, Col•lectiu Antifeixista de València. També altres associacions, col•lectius, entitats, familiars de represaliats i persones a títol individual, en nombre de 212, han signat el manifest unitari.

De la porta principal del Cementeri ha partit la comitiva a ritme de dolçaina i tabalet que entonaven parts dels lírics de la cançó de Obrint Pas, "Mil nou-cents trenta nou". Anava encapçalada per una corona de llorer que era duta per les nétes de dos represaliats llençats a aquestes fosses, fins que s’ha arribat al lloc que ocupa l’aterrador i lamentable monòlit erguit per l’Ajuntament, simbòlicament negat per les banderes valenciana i republicana. D’esquenes al mateix els assistents han guardat un minut de silenci per totes les víctimes, només trencat al final per la interpretació de la Muixeranga (Himne del País València). Aquest himne, junt a la resta de les peces musicals previstes ha estat objecte de la prohibició municipal. L’Ajuntament de València havia prohibit també l’Himne de Riego, l’actuació de Pau Alabajos i l’entrada a les pròpies fosses. Aquest lloc és probable que siga quotidianament traspassat per gents que van a recordar els seus morts –de fet alguna flor n’hi havia quan la comitiva hi va arribar- però sembla que està prohibit quan, simplement vol dipositar-se una corona i alguns noms que recorden als que l’ocupen des de fa tants anys. Òbviament, i com a cloenda de l’acte els assistents entraren respectuosament i deixaren en eixe recinte, que tant preocupa a les autoritats, les flors i els noms. Abans, Pau Alabajos interpretà “Fosses del silenci” i es va procedir a la lectura del manifest.

Les colles de dolçainers i tabaleters Estrela Roja de Benimaclet; Buf-Alí de la Malva-Rosa, la Societat Coral El Micalet de València, Arrossejat de Torrent i El Tudell de València han acompanyat musicalment alguns dels diferents moments del breu però intens acte que, un any més, ha reivindicat l’existència d’aquests fossars. I és que ni tan sols això, el fet de ser-hi les víctimes, la constància del seu nombre, és acceptat, en totes les seues dimensions, per un poder ciutadà que, any rere any, continua entrebancant i amenaçant l’organització de l’homenatge. És, doncs, més necessari que mai el record, l’expressió del reconeixement envers tots aquells que van morir pel sol fet de desitjar una societat més justa, la contínua reivindicació que dignifique la seua memòria, amb totes les conseqüències que se’n deriven.

Aquestes fosses són la prova d’un genocidi. I, malgrat les prohibicions, no resten en el silenci, tot i que es pretenen silenciades. Aquestes fosses ens parlen de nosaltres mateixos i no es resignen a les mirades neutrals o indiferents. Allí roman el nostre passat més recent, el que segueix confrontant-nos amb les injustícies i contradiccions d’aquest sistema nominalment democràtic però liquidacionista de tot allò que el molesta. De tot allò que desvetlla la seua naturalesa última: autoritària i sotmesa als poders de sempre.

Quan els assistents han pronunciat en veu alta noms i cognoms de soterrats a les fosses, s’ha evidenciat que aquests ens continuen involucrant, apel•lant també a la nostra dignitat ciutadana, allò que també el poder vol arrebatarnos.

Un genocidi. Unes fosses. Un encontre amb el record de les víctimes. Sembla que cada vegada és més difícil quelcom tan natural i senzill. Però també que no ho tindran fàcil aquells que volen tancar totes les portes a la memòria. Perquè la memòria és allò últim que es pot perdre.

---

L'Ajuntament de València prohibeix interpretar  la Muixeranga, l'Himne de la República , Fosses del silenci i entrar en els quadres de la fossa.
Acte en memòria i desgreuge de les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes del Cementiri general de València.
Diumenge 17 d’abril de 2011 a les 12 hores. Porta principal del Cementeri general de València.
Setanta cinc anys després del colp feixista que va desencadenar un dels periodes de major repressió en la història d’Europa durant el segle XX, el qual projectà i portà a terme el sistemàtic genocidi de desenes de milers de persones, asistim a l’enèsima intentona d’esborrar del passat i condemnar a la desmemòria tants fets i tants noms que continuen esperant la seua reparació. Acudeix i ajunda’ns a difondre aquesta informació * Forum per la Memòria

En una nova demostració d'aquest estat d'excepció cada vegada menys aparent, l'Ajuntament de València ataca amb prohibicions l'acte d'homenatge a les víctimes del franquisme soterrades als fossars comuns del Cementeri General.

Aquesta vegada, com l'any passat, a més de no entrar als quadres de la fossa, prohibeix, que s'interprete la Muixeranga , l'Himne de Riego i Fosses del silenci.

Prohibeix la música, segons el seu comunicat: "per no alterar la tranquil·litat dels visitants del Camposanto, per ser lloc recolliment i pau". No es pot homenatjar amb música als morts d'un genocidi, perquè “intranquilitza” els vianants. El seu únic homenatge ha de ser el silenci, com la llosa amb la què cobreixen els seus assassinats. Així de delicats són amb alguns i tan poc amb tots els altres, que han de suportar com se'ls trenquen les orelles per la gran potència dels altaveus de la capella instal·lada al centre del cementeri, obligant-los a escoltar tot el repertori de la litúrgia i culte catòlic. No dóna cap raó per no entrar en els quadres de la fossa, serà llavors per no poder fer la ofrena floral al lloc on van llançar els seus cossos. Curiós: diuen "herba" al lloc de la ignomínia. Els morts poden ser silenciats però l'herba que els cobreix és intocable.

El poder només vol silenciar, reprimir i acabar amb els drets més elementals. Pretén imposar el seu vergonyós monòlit, erigit sobre les víctimes per glòria dels seus botxins, i fer callar qualsevol discrepància per la via de l'autoritarisme més ranci.

Aquests morts de les fosses no mereixen que se'ls recorde. I els que els recordem som com ells: pobres, exclosos i explotats en la nostra dignitat.

 

---

 
El Ayuntamiento de Valencia prohíbe interpretar  La Muixeranga , el Himno de la República , Fosses del silenci y entrar en los cuadros de la fosa.
Acto en memoria y desagravio de las víctimas del franquismo enterradas en las fosas comunes del Cementerio de Valencia. (domingo 17 de abril a las 12 h. puerta principal del cementerio). Acude y ayúdanos a difundir esta información

En una nueva demostración de este estado de excepción cada vez menos aparente, el Ayuntamiento de Valencia ataca con prohibiciones el acto de homenaje a las víctimas del franquismo enterradas en las fosas comunes del Cementerio General.

Esta vez, al igual que el pasado año, además de no entrar en los cuadros de la fosa, prohíbe que se interprete La Muixeranga, el Himno de Riego y  Fosses del silenci.

Prohíbe la música, según su comunicado “para no alterar la tranquilidad de los visitantes del Camposanto por ser un lugar de recogimiento y paz”. No puede homenajearse con música a los muertos de un genocidio, “intranquiliza” a los viandantes. Su único homenaje ha de ser el silencio, como la losa con la que cubren sus asesinatos.  Así de delicados son con algunos y tan poco con todos los demás, que han de soportar como se les rompen los oídos por la gran potencia de los altavoces de la capilla instalada en el centro del cementerio, obligándoles a escuchar todo el repertorio de la liturgia y culto católico. No da ninguna razón para no entrar en los cuadros de la fosa, será entonces para que no podamos hacer la ofenda floral en el lugar donde tiraron sus cuerpos. Curioso: llaman “hierba” al lugar de la ignominia. Los muertos pueden ser silenciados pero la hierba que los cubre es intocable.

El poder sólo quiere silenciar, reprimir y acabar con los derechos más elementales. Pretende imponer su vergonzoso monolito, erigido sobre las víctimas para gloria de sus verdugos, y acallar cualquier discrepancia por la vía del autoritarismo más rancio.

Estos muertos de las fosas no merecen que se les recuerde. Y los que los recordamos somos como ellos: pobres, excluidos y explotados en nuestra dignidad.